Qui no coneix la imatge d'un piper escocès, estant sol al mig de la boira de les highlands, entonant Amazing Grace? Qui no ha assistit en algun moment a una session en un pub irlandés, movent els peus al ritme de jigs, reels, hornpipes i slow airs? O ha rematat un viatge a la Bretanya francesa ballant en una fest-noz al so de la bombarda? I qui no pensaria, preferentment amb una mirada radiant, en les nacions celtes, creadores d'aquestes músiques modals que ens evoquen temps llunyans i costes rocoses de l'Atlàntic nord?

Evidentment, la música celta està establerta com a gènere musical en tot el món, les seccions corresponents a les botigues de música en donen un testimoni viu; que molta d'aquesta música té implicacions identitàries i/o polítiques més o menys obertes tampoc es pot considerar un fet desconegut. Però qui eren i són aquests "celtes" que semblen definir-se, més enllà de totes les diferències, per la seva música i per un instrument que pot considerar-se emblemàtic per la música celta: la cornamusa?

Si ens atenem a allò que ens ofereixen les ciències, hi ha dos paradigmes d'"allò celta": el primer prové de l'arqueologia i es refereix a una cultura de la qual trobem les primeres manifestacions a Hallstatt (Àustria) i La Tène (Suïssa). Cronològicament parlant, ens queden molt lluny (la de Hallstatt comença entre 800 i 750 a. C., i la de La Tène li segueix a partir del 480. a. C. i fins poc abans del canvi d'era. En general, la majoria d'aquestes cultures celtes desapareixeran fusionant-se amb d'altres, mentre que una minoria dóna lloc, poc a poc, a partir dels inicis de l'Edat Mitjana, a les sis nacions celtes de què parlem més endavant), i geogràficament arriben a abarcar una regió molt extensa, des de la Galàcia a l'est (Anatòlia) fins Éire (Irlanda) a l'oest; des de la Península Ibèrica al sud fins Alba (Escòcia) al nord.

D'aquestes cultures documentades arqueològicament i històrica, moltes conserven encara autodenominacions que indiquen una procedència comuna: així, la consonant velar oclusiva inicial ens permet posar en un sol grup gaèlic (gàidhlig en escocès, gaeilge en irlandès), Gal·lia (el nom romà de França que fins avui serveix com a font d'imatges, des dels cigarrets Gauloises fins Astèrix...), Galiza (< GALLAETIA), els gàlates (insospitats destinataris celtes d'una carta de Pau de Tars) i, per descomptat, la paraula "celtes" ella mateixa. No ens deixem confondre per la pronunciació tardollatina: tant en llatí clàssic (CELTAE) com el grec (κέλτοι) s'utilitza l'oclusiva velar, i la conserven també, entre d'altres, les llengües germàniques (al. Kelten i angl. celts /kεłts/; així podem distingir "celtic" /'kεłtɪk/ 'celta' de "celtic" /'sεłtɪk/, 'club de futbol de Glasgow'...)[1].

Ara bé, què se sap de la música d'aquestes cultures celtes? En general, poc. Les fonts escrites –ja de per sí escasses– provenen d'autors grecs i romans, degut a la tradicional hostilitat de les cultures celtes envers l'escriptura, i contenen només algun esment d'un instrument i poca cosa més; les representacions iconogràfiques escassegen encara més. Els únics escrits amb més informacions pertanyen ja a èpoques posteriors, quan, ben avançat en el camí cap a les nacions celtes modernes, monjos en la majoria irlandesos emprenen una àmplia activitat literària en la qual conflueixen les tradicions paganes amb el cristianisme. Més enllà d'aspectes socials i espirituals, fins i tot aquí les informacions concretes sobre pràctiques musicals no abunden pas; el tema potser més tractat és el dels instruments musicals, on l'harpa (irlandès antic crot o cruit, relacionat amb gal·lès crwth) manté un clar protagonisme.

Sembla difícil, amb aquesta situació documental, establir una relació històrica entre la música dels celtes tal com els entenen els arqueòlegs i la "música celta" actual, i precisament on s'entreveuen més possibilitats de construir una línia històrica, en el cas d'Irlanda, per exemple, s'ofereix un altre paradigma molt més prometedor: el lingüístic...

[1] La paraula "Gal·les" (angl. Wales) i els seus derivats no figuren aquí, atesa la seva procedència germànica que la relaciona amb, per exemple, al. welsch 'italià', 'de llengua romànica', etc. i que fa referència a l'alteritat des de la perspectiva germànica; l'autodenominació Cymru és etimològicament diferent.