El passat dilluns, 30 de gener, la basílica de Santa Maria del Mar va esdevenir un auditori idoni, si no per virtut de la seva acústica, sí per a acollir un concert in memoriam molt proper a una missa: el to de gravetat al rostre de familiars, amics, companys de professió i seguidors que hi van assistir, els emotius panegírics que s’hi van pronunciar i un repertori que transmetia alhora el dolor de la pèrdua, el misteri ultraterrenal i la familiaritat de tornar a casa van permetre els assistents, aquells que haguessin volgut assistir al funeral del Monestir de Pedralbes, de dir el seu últim adéu a la cantant.

La basílica, plena de gent, va ressonar amb el plany armeni que sortia dels duduks de G. Minassyan i H. Sarikouyoumdjian, de so càlid i emotiu, transmissors d’una terrible certesa. Tan bon punt van callar les canyes, el mestre Savall va tocar una melodia improvisada amb la viola soprano, com volent confirmar el plany de pròpia veu en una mena d’exordi ple de sentiment. No va ser fins que vaig sentir la veu de Montserrat Figueras, familiar i incorpòria, que vaig entendre que es tractava de la introducció al Cant de la Sibil·la, per la qual molts recordaran la cantant. Jordi Savall, Hespèrion XXI i la Capella Reial de Catalunya van acompanyar la veu enregistrada de Montserrat Figueras de forma impecable durant aquesta interpretació inaudita: res no permetia endevinar que la cantant no hi era, res no havia canviat i, alhora, això posava estranyament encara més de manifest la seva absència. No estàvem acostumats a trobar-la a faltar. Tot plegat produïa una sensació veritablement sobrenatural.

El repertori, interromput només pels panegírics d’Anna Gispert, Carles Duarte i Manel Forcano, va consistir principalment en peces polifòniques medievals i del Renaixement. L’ombrívola Adoramus te Domine, anònima del s. XV, va ser interpretada pel cor i els instruments de vent, i el mestre Savall es va unir al cor amb la seva veu habitual, la viola de gamba soprano. Després va sonar El Pan de la aflicción, una peça sefardita també anònima que van interpretar quatre membres de la Capella Reial en rotllana, com un cant tradicional sard o gascó (una connexió que ha explorat també un altre mestre de la música antiga, Marcel Pérès). A continuació vàrem sentir un altre plany instrumental dels músics armenis G. Minassyan i H. Sarikouyoumdjian, aquest cop acompanyats per G. Mouradian al kemençe, el rebec estès a la part més oriental del Mar Mediterrani (i parent llunyà de la viola de gamba de Savall), una música estranya i familiar alhora, de significat inequívoc. Per acabar, Jordi Savall va dirigir veus i vents en una interpretació del Circumdederunt me gemitus mortis de Cristóbal de Morales, una peça polifònica andalusa del s. XVI amb un text terrible: “M’envolten els gemecs dels morts, els dolors de l’infern m’envolten”.

En acabat, Jordi Savall pujà al púlpit acompanyat dels seus fills Arianna i Ferran i va llegir el seu panegíric, molt personal, en què va recordar diversos moments de la vida que va compartir amb Montserrat Figueras i el seu camí conjunt per la recerca i la interpretació de la música antiga dins i fora de Catalunya. Després va seure amb els demés músics i van esdevenir públic amb l’auditori i les parets i columnes de Santa Maria del Mar mentre sonava un altre enregistrament de la cantant amb Hespèrion XX, la cançó popular catalana La mare de Déu.

Aquesta darrera celebració de la cantant, amb els músics sobre el púlpit tornat escenari escoltant la seva veu en un silenci solemne, ja no em va semblar sobrenatural sinó plena de significat. Montserrat Figueras ens ha deixat, però ens queda el seu llegat immens, el treball de la seva vida, més de trenta enregistraments que reflecteixen un enfoc instruït i també personal sobre el cant antic, format al llarg de gairebé cinquanta anys de carrera i apreciada arreu del món. I l’amor i l’admiració dels seus molts seguidors garanteixen que aquesta música no s’oblidarà i continuarà sonant: la reverberació a les parets de la basílica no mor, la sibil·la sonarà eterna.