Melcior de Ferrer
Cançons per a veu i piano.
El Romanticisme europeu, des d'un casal senyorial de l'Empordà.
L’obra de Melcior de Ferrer i de Manresa (Perelada, 1821- La Bisbal d’Empordà, 1884) és avui pràcticament desconeguda, malgrat haver assolit cert reconeixement en vida de l’autor, i també en les dècades següents. Es van editar algunes de les seves composicions religioses, i la seva òpera Giuditta va estrenar-se el 1855 en el Teatre de Girona.
En aquest volum, desè de la col·lecció que impulsa la Diputació de Girona i que acaba d’arribar a la biblioteca de l’Esmuc, s’hi recull el conjunt de dinou peces per a veu i piano que va escriure entre 1866 i 1883. Les tasques d’edició i estudi previ han anat a càrrec de Joan Gay i Joaquim Rabaseda, tots dos professors del departament de Musicologia. Han basat la seva tasca preferentment en manuscrits que conserva encara la família de Ferrer, ja que només tres d’aquestes obres van arribar a ser impreses.
L’accés al material de la biblioteca familiar ha permès tanmateix fer un recorregut per les influències i la formació d’aquest personatge, que personifica de manera singular la vinculació amb la música que mantenien les classes benestants catalanes de mitjans segle XIX. Melcior de Ferrer és un exemple paradigmàtic de l’hisendat, descendent d’una família de propietaris rurals, que va estudiar el batxillerat a Niça i la carrera de dret a Bolonya, que va conèixer de primera mà l’efervescència de l’òpera italiana i que va disposar d’una posició social que li permetia cultivar la música com a diletant. En el seu moment, havia adquirit una notable col·lecció de lieder de Schubert en l’edició traduïda al francès, destinada a la pràctica musical de les seves filles. I és per a aquest mateix ús domèstic que va concebre les seves pròpies romanzas o mélodies, seguint els models formals schubertians, i també l’esperit dels seus continguts.
Sigui sobre textos d’amics que havia conegut a França, o bé a partir de primeres figures franceses o italianes (Alphonse de Lamartine, Giuseppe Regaldi), els lieder del baró de Ferrer ens transporten inevitablement als tòpics del romanticisme centreeuropeu: la solitud del poeta, la transformació de la natura en sentiments, el misticisme dels ocells, les llàgrimes d’un desengany amorós, una mort de cementiris gòtics. Tot plegat, un testimoni valuosíssim de la cançó de saló que podia practicar-se a Catalunya, tot just un parell de dècades abans que la Renaixença literària i els Jocs Florals reivindiquessin l’ús poètic i musical de la llengua catalana. La seva revisió permet disposar ara d’una edició còmoda per als intèrprets, que podran restablir els lligams d’aquest repertori, emmirallat en la lírica italiana, la chanson francesa i el lied alemany, vistos des d’un casal senyorial de l’Empordà.
Melcior de Ferrer, Cançons per a veu i piano
Estudi i edició de Joan Gay i Joaquim Rabaseda
Barcelona: Editorial Tritó, 2011
Col·lecció Mestres Gironins, núm. 10
Comments
Log in to comment.