Viaje musical por Francia e Italia en el siglo XVIII, així es titula l’última obra traduïda per Ramón Andrés. L’original va ser escrit per Charles Burney, compositor anglès, musicòleg, organista i clavecinista, conegut per les seves obres de caràcter divulgatiu i formatiu. Partint del viatge que féu Burney el 1770, aquesta obra ens ofereix una imatge profunda i detallada del paisatge musical del segle XVIII, plasmada en un recull d’aproximacions als autors de l’època, al prisma social i a les raons de ser de les seves musiques. Alhora, Andrés ens ofereix la seva capacitat poètica per transcriure l’obra  al castellà, amb la intenció de ser un llibre de lectura agradable. No vol ser un document amb moltes anotacions i peus de pagina, sinó un llibre apropat als seus lectors.

L'interès vital de Ramon Andrés per la música el portaren a desenvolupar una important carrera professional com a cantant de repertori medieval i renaixentista, i a partir d’aquí va començar la seva inclinació musicològica. El passat divendres, 26 de setembre, i dins el cicle L'hermenèutica feliç, Andrés va impartir un seminari a l’Esmuc per tal d’oferir-nos una madurada reflexió sobre el llibre i el seu contingut. Va estar obert i dirigit a tots els públics, tot i que s’hi va presentar un perfil de gent semblant: gairebé ningú baixava dels 25 anys.

El seminari es va basar sobretot en les visites a algun dels grans autors de l’època que Charles Burney narra en el seu llibre. Per començar, Andrés féu una síntesi del context de l’època, centrant-se en un canvi de paradigma "efervescent": com canvia la forma de pensar, la forma en què la gent escolta la música, la forma d'interpretar la música, etc. molt relacionat amb la importància que té el saber com a recurs per a evolucionar, que al XVIII es valora molt més que al segle anterior.

Va parlar sobre la trobada de Burney amb el gravador G. B. Piranesi, qui li va oferir una agradable rebuda. Piranesi el va acompanyar per França, en busca d'iconografia: instruments, notació i d’altres aspectes útils per a la seva recerca musical. També va visitar J. B. Rousseau, ja camí de Londres. Les males llengües ja s’havien encarregat de descriure Rousseau com una persona solitària, poc amigable i amb mal humor. Però Burney, quan el va conèixer, va poder comprovar que no era així. Era una persona agradable i amigable, simplement amb idees que podien espantar a la gent. Amb el cas de Farinelli passà quelcom similar. Burney tenia una idea molt negativa d’ell i s’hi acosta amb temor. Però en conèixer-lo s’adonà que no, que era molt afable i li fa una gran rebuda. Igual que Piranesi, l’ajudà en la seva recerca musical, presentant-li músics coneguts. Amb aquests dos casos de prejudicis arravatats, Ramón Andrés reflexiona sobre la necessitat que tenim de no jutjar, de no crear idees fixes al voltant de les coses, perquè tot és relatiu, cada cas és un món i res es pot comparar.

D’altra banda, després d’aquestes visites Burney quedà sorprès, segons ens explica Andrés, per la precarietat en què vivien molts músics. Tot i ser molt grans i professionals, molts d’ells vivien de manera molt austera i, fins i tot, havien d’interpretar la seva música al carrer. Després, i ja per acabar, segueix amb la seva reflexió sobre el canvi paradigmàtic que es produeix a l’època, focalitzant l’atenció en l’art, ja que és en aquell moment quan se'n canvia la visió: es comença a diferenciar el concepte d’artesà al d’artista. Es creu que l’artista és algú diferenciat de la resta per la seva condició de creador amb una potencialitat gairebé divina i, per tant, que no es pot considerar de la mateixa manera que a un artesà. La seva reflexió, però, no es quedà aquí. Ramon Andrés seguí explicant com en el llibre es pot contemplar el naixement del pensament il·lustrat. La importància del saber, de tenir una visió més profunda del món i les coses, i com des d’aquí neix la idea d’intimitat, la propietat o d’individu.

Ja per concloure el seminari, Andrés ressaltà la potencialitat d’aquest llibre, tenint en compte que té un factor molt modern. Charles Burney no només tenia una biblioteca personal de milers de llibres fruit del seu entusiasme cap a aquests, sinó que també tenia accés a diverses biblioteques, arxius i d’altres d’arreu, fet que l’enriquien molt i li atorgaven molta fiabilitat.